Articulo escrito por Victoria Martí (de la Unió Excursionista de Sabadell)
Durante la Semana Santa 2008 organizamos nuestros primer viaje temático para un grupo de excursionistas catalanes (UES de Sabadell). El resultado fue muy bueno aunque debido al numero de participantes (44) no pudimos utilizar nuestras pequeñas casas rurales sino hoteles convencionales pero las actividades diarias resultaron muy bonitas y dieron a los participantes una visión de Sicilia seguramente más autentica que los típicos viajes de autocar
La Setmana Santa d’enguany, LA UNIÓ EXCURSIONISTA DE SABADELL en col·laboració amb l’agència de viatges TRINAKRIA TOURS va organitzar una passejada, (ara en diem trekking), per l’illa mediterrània de Sicília.
Una setmana abans, en Boris, un xicot sicilià de l’agència, ens va fer una xerrada en el local social de l’entitat per explicar-nos els llocs que aniríem a visitar i alguns detalls dels itineraris.
El viatge va durar 9 dies. Vam sortir de Sabadell el 16 de març i vam tornar el dilluns 24.
El grup estava format per 44 persones i les edats oscil·laven entre la quarantena i la vuitantena. Això sí, tots amb el cor jove, ganes de conèixer coses noves i passar-ho bé.
Dia 16.- Sortida amb autocar de la Plaça Marcet de Sabadell a les 10.30 h camí de l’aeroport. Una vegada vam haver passat tots els controls, primer entrebanc: la Virgi no trobava la motxilla. Per sort no hi portava coses imprescindibles i vam embarcar sense cap més contratemps a les 13.55 h amb la companyia Wind Jet.
Arribada Palermo a les 15.45 h. Un cop recollides les maletes, vam pujar a l’autocar de l’agència que ens esperava i vam realitzar una visita turística per la capital.
No vam tenir massa sort amb les dues noies que ens van tocar com a guies. Eren molt jovenetes i de no gaire paraules. Si preguntaves alguna cosa et responien, però només ho podien escoltar les persones del seu costat. El sentiment general va ser de trobar-nos en una ciutat molt bruta i decadent. Esglésies monumentals, palaus que havien tingut dies millors, joies en brut que necessiten una forta inversió de diners per a recuperar l’esplendor anterior. La Catedral i la Via Vittorio Emanuele, centre vertebral de la ciutat, on es troba l’encreuament dels Quatro Canti, amb les façanes còncaves dels edificis barrocs són, potser, els llocs en millor estat de conservació.
Ja fosquejava quan vam arribar a la Piazza Magione, voltada d’uns arbres de la família dels ficus impressionants. Al costat, l’església de lo Spasimo construïda l’any 1506 i destruïda per un bombardeig, ens va sorprendre a tots. Les parets estaven intactes però no hi havia sostre. Mirant al cel, podíem veure una lluna preciosa. Les guies ens van explicar que era utilitzada per a fer-hi concerts.
Quan pujàvem a l’autocar, en Nanni di Falco de l’empresa Kalura, el guia que tindríem els propers 3 dies, es va afegir al nostre grup per anar cap a Marsala on teníem l’hotel. Després de 2 h llargues de cotxe, ben cansats, ens vam registrar, acomodar, sopar i dormir.
Dia 17.- Després d’un esmorzar tipus bufet, vam pujar a l’autocar i el nostre xofer particular Vincenzo ens va portar cap a la costa nord, al golf de Castellammare, lloc on es troba el RNO, (Riserva Naturale Orientata), dello Zingaro. És un camí de ronda d’uns 7 Km que va seguint un tram de costa salvatge, amb unes cales solitàries d’aigües transparents. El camí té petites pujades i baixades. La flora és rica i variada: Petits boscos de margalló, plantes de figueres de moro, romaní, farigola, llorers i una gran quantitat de flors de tots colors donen llum i vida al paisatge.
Una curiositat de la ruta és la grotta dell’Uzzo. Es tracta d’una cavitat calcària, en un lloc humit, ple de plantes d’acant i espessa vegetació, on es van instal·lar els primers assentaments humans de l’illa.
Vam arribar a l’entrada sud de la reserva i allà en Nanni ens van acompanyar fins a una terrassa, on ens van servir un dinar típic de la zona: pizza calenta, una coca farcida, vi i aigua a dojo i unes taronges acabades de collir, boníssimes. Un pícnic ben diferent d’allò a què estem acostumats.
Havent dinat ens vam dirigir amb el bus cap al recinte arqueològic de Segesta. El temple va ser construït l’any 430 aC, les seves mides són: 61m x 26m i està molt ben conservat. És d’estil dòric i les columnes no tenen el tall acanalat que es feia en acabar l’obra. Es pensa que no es va poder finalitzar per problemes econòmics. La hipòtesi actual és que no va ser un edifici destinat al culte sinó un lloc sagrat per fer-hi ritus .
Hi ha un servei de bus que puja els visitants fins a les runes del meravellós teatre orientat al nord. El seu estat de conservació és força bo i la vista que es veu des d’allà dalt: els pujols, les valls de color verd i un bocí de mar, expliquen que la seva ubicació no sigui l’habitual dels teatres grecs. El paratge en el què es troba aquest recinte, el mes de març, és un cant a la primavera per la gran quantitat de flors silvestres de tots colors i arbres fruiters florits que s’hi troben.
Un cop acabada la visita, tornada a l’hotel, sopar el plat de pasta habitual i a dormir.
Dia 18.- Vam esmorzar tipus bufet com el dia anterior i vam sortir cap a Les Salines i la Reserva Natural de la llacuna de Lo Stagnone. Aquesta llacuna és la més gran de Sicília. Amb poca profunditat i aprofitant la tranquil·litat de les seves aigües tancades per les illes que l’envolten, els fenicis van comercialitzar i es van enriquir amb la sal que en treien.
Davant de la costa es troba l’illa de San Pantaleo, lloc on hi van fundar la ciutat fenícia de Mothia. Una barca tipus “golondrina” ens hi va portar a través d’uns canals rodejats de muntanyetes de sal tapades amb teules. En arribar-hi, vam començar a caminar per un sender que dóna la volta a l’illa. En Nanni ens va ensenyar la salicòrnia, una planta autòctona de vora mar, ja que només necessita la sal i la humitat del mar per a viure. Vam anar trobant trossos de muralla i les runes de la Porta Nord, la principal de la ciutat. A l’antiguitat, en sortia un camí enllosat fins a la costa, que ara s’endinsa dins l’aigua transparent i de poca fondària. Avui encara se’n pot seguir amb la mirada part del seu traçat. Aquest era el mitjà que feien servir els fenicis per a transportar les mercaderies. Vam travessar l’antiga necròpolis amb tombes excavades a les roques. Després de passar per l’entrada d’un port natural, vam arribar al lloc on es troben uns mosaics fenicis al aire lliure en molt bon estat. Darrere hi ha el Museu arqueològic que guarda ceràmiques, estàtues, tombes, i sobretot, destaca l’escultura de “El Jove”, una obra espectacular per la seva puresa i perfecció. Gràcies a l’ajut de Giuseppe Whitaker s’ha pogut recuperar molta part del que sabem sobre l’antiga Mothia. Vam dinar en els jardins del museu com uns senyors: una mena de panet farcit d’albergínia i carn, pizza, fruita i begudes. Vam tornar a pujar a la “golondrina” i cap al bus per anar a visitar la ciutat medieval d’Erice.
Està construïda sobre el Monte San Giuliano, a la part més occidental de Sicília. Els seus carrers empedrats, costeruts i estrets, les cases de pedra gris i el conjunt d’esglésies antigues et fan sentir com si estiguessis a l’Edat Mitjana. A la part més alta hi ha els jardins del Balio i el castell de Venus, avui convertit en un hotel. En aquest lloc, fa molts anys hi havia un temple dedicat a la deessa de l’Amor. Més tard van fer servir la seva torre com a far natural; hi encenien grans fogaines i gràcies a això, els navegants dels voltants podien saber a quin lloc es trobaven.
Si el dia és clar, cosa que no va passar el dia de la nostra visita, Erice és una bona atalaia, ja que a més de les illes del voltant i l’Etna, és poden arribar a veure les costes de Tunísia, però com que feia un temps que recordava més Escòcia que el clima mediterrani, autocar i cap a l’hotel.
Un grup vam sortir a donar una volta per la ciutat de Marsala. El centre és per a vianants. La catedral il.luminada és majestuosa i en una plaça, al costat de la porta d’entrada a la ciutat, hi ha un antic convent de Carmelites, restaurat i convertit en museu, amb una exposició d’obres pictòriques permanent. Ara hi havia com a peça estrella “I Naufrahi” de Cagnaccio di Sant Pietro. Un quadre que representa l’escena de un naufragi amb gran realisme.
Dia 19.- Esmorzar ràpid i vam deixar l’hotel de Marsala per anar a la zona d’Agrigento. Pel camí ens vam aturar per visitar les runes d’Eraclea Minoa, situades a la costa sud de l’illa. Aquesta ciutat, en un principi, podia haver estat un establiment fenici anomenat Makara. Els grecs s’hi van instal·lar més tard i va arribar a ser molt rica i pròspera. Els cartaginesos la van conquerir i s’hi van quedar més de 200 anys, fins que els romans els en van fer fora. Va ser escenari de les Guerres Púniques i per la seva situació geogràfica, ha estat terra de pas, lloc de molts canvis de propietari i nombroses batalles. En el dia d’avui quasi bé no hi queda res d’aquella ciutat, només quatre pedres ens indiquen, més o menys, on estava situada.
Per obrir la gana vam anar a fer una excursió a la Reserva de Torre Salsa. Un camí planer ens va portar a través d’uns aiguamolls fins la platja.
L’aventura va començar quan el bassal era tan gros, que s’havia de passar per sobre un tronc relliscós si no et volies sucar fins a mitja cama. En Nanni anava com una llançadora ajudant als que fèiem equilibris sobre la fusta, però els més afortunats van ser els darrers, ja que va arribar el jeep d´intendència, i com si fóssim a l’Índia, uns amuntegats dins el cotxe, els altres penjats als estreps i agafats de les barres del sostre, van passar el toll d’aigua sense cap mena de problema. Vam caminar fins la platja sense més novetats i vam poder gaudir d’una passejada per la sorra fina, admirant els blancs penya-segats de guix que vorejaven la costa. És un plaer exquisit i senzill alhora, assegut a la sorra, sentint el soroll de les onades, poder menjar: pizza acabada de fer, una pilota de la mida d’una de tenis, arrebossada i farcida d’arròs, dolces taronges sucoses; tot plegat acompanyat d’aigua i bon vi.
De tornada a l’autocar ens vam dirigir a la vall dels temples d’Agrigento.
A l’entrada del recinte vam trobar a la Katia, una siciliana morena que ens va explicar la història dels temples. El temple de Juno, domina la vall i conserva la filera de columnes de la cara nord sencera; les dels altres tres costats són incompletes. Va ser construït el 450 aC i la darrera restauració va tenir lloc a l’època romana. Quan es baixa per continuar l’itinerari, es troba una olivera de més de 2000 anys de antiguitat. Més endavant hi ha el temple de La Concòrdia, el més ben conservat de tots i consta de 34 columnes. Data dels segles IV i V aC. El segle VI dC va ser habilitat com a basílica cristiana i finalment restaurat l’any 1748. Seguint el recorregut s’arriba al temple d’Hèrcules, el més antic de la zona. Construït l’any 510 aC, va ser restaurat l’any 1924 i encara queden dretes 8 columnes de les 38 originals. Després es troba el gran temple de “Giove”, que no es va acabar mai. Aquest temple estava reforçat amb 38 estàtues d’Atlantes de quasi 8m. d’alçada. Al seu costat es pot veure la reproducció d’un d’aquests gegants de pedra. El conjunt arqueològic és molt interessant, ja que s’hi poden veure els drenatges, les cisternes, la necròpolis, el clavegueram, el mosaics i els carrers perfectament definits. Fosquejava quan ens vam dirigir a l’hotel de la ciutat amb el nostre bus particular.
Un plat de una pasta diferent per sopar i després en Vincenzo ens va portar a admirar la vall dels temples de nit perquè poguéssim tenir un record d’aquesta meravella il·luminada.
Dia 20.- Després d’esmorzar, vam agafar les motxilles, els pals i les botes i ens vam dirigir cap a l’interior per conèixer les valls i els paisatges que no havíem vist encara. Pel camí vam recollir en Piero Spoto de l’empresa Val di Kam. Ell obria la processó d’excursionistes que caminava cap a Sant’Angello Muxaro. En una volta del sender vam veure, en una plana alta, les cases del poble i a la pendent sud, un gran espai pelat , sense vegetació. En Piero ens va dir que era una antiga necròpolis en fase d’estudi. Travessant uns camps verdíssims, amb uns fruiters molt florits, ens vam anar acostant a la base de les cases. El paisatge semblava més una vall suïssa que una tòrrida illa del Mediterrani. Abans d’arribar al poble, vam baixar a la Cova del Príncep. Es tracta d’una tomba amb dues sales dins una cavitat molt gran, on hi havia estat enterrat un noble. Això es va deduir per la troballa, en aquest lloc, de joies i objectes valuosos.
Dinar a Sant’Angello, fent un tastet de la gastronomia típica de la zona: coques farcides, truites, formatges, pizzes, etc. Després vam visitar San Biagio Platani per admirar les artesanies que fan la gent del poble per a guarnir els carrers i aconseguir una Pasqua ben lluïda. Amb farina, aigua, pintures i vernís construeixen veritables obres d’art. Amb quatre macarrons pintats: una flor; amb boles de vidre de colors, pastes i cordills: unes làmpades meravelloses; amb canyes verdes: parets, perfils d’esglésies, campanars, arcades, cúpules, etc. per adornar els carrers. Va ser una sorpresa molt agradable veure l’esperit de col·laboració que hi posaven tots: criatures, joves i grans. El llorer anava a dojo i arreu senties la seva flaire. Cansats però contents, vam anar a buscar en Vincenzo i cap a Agrigento que hi falta gent.
Dia 21.- Esmorzar tipus bufet com de costum i carretera i manta direcció a Piazza Armerina. A prop d’aquesta ciutat es troba la vil·la romana de Casale. Va ser la residència de l’emperador Maximiliano que va governar Roma entre els anys 286 i 305 dC. El més sorprenent d’aquesta propietat de 3500 m2, és la quantitat de mosaics que hi ha a les diferents cambres. En total hi ha més de 50 sales amb uns dibuixos encerclats per unes sanefes precioses que representen: escenes d’amor, d’infants, de caça, activitats esportives, etc. Destaquen unes noies atletes que porten una vestimenta que recorda als bikinis actuals. La perfecta conservació d’aquests mosaics es deu principalment a una esllavissada de terra que el segle XII va cobrir la vil·la protegint-la dels elements naturals.
A l’hora de dinar en Vincenzo ens va portar a una casa pairal de turisme rural plena d’encant, amb una decoració i uns mobles que ens feien sentir un segle enrere. La propietat té 300 hm2 i s’anomena Gigliotto. Ens van cridar molt l’atenció els grans camps de figueres de moro, arrenglerades i conreades com si fossin vinyes. Ens van explicar que servien per a fer licors i sucs de fruita i que quan l’illa era més pobre, la gent pelava les pales i les menjava com a verdura.
Després de dinar vam anar amb el bus cap a l’hotel de Ragusa. Baixada d’equipatges i preparats per a fer una visita cultural a la ciutat. Aquesta està dividida en dues parts: la nova Ragusa i l’antiga que s’anomena Ragusa Ibla perquè està situada en el puig de Iblea. A la part nova de Ragusa vam visitar la façana exterior de la Cattedrale di San Giovanni, un edifici impressionant del segle XVIII, el qual resta sol al mig d’una plaça i és l’església més important d’aquesta part de la ciutat. El segle XVII, un terratrèmol va enderrocar la ciutat vella i va ser reedificada més tard. Després de pujar i baixar un munt d’escales, vam arribar a una de les esglésies més espectaculars per la seva grandesa: és il Duomo de San Giorgio. Estaven preparant la processó del Divendres Sant i tot eren corredisses amunt i avall. Sota les balconades d’alguns edificis nobles, la majoria d’estil barroc amb aire de decadència, destaquen unes mènsules que suporten els balcons. Són figures grotesques i fantasioses que en un dels conjunts representen les diferents classes socials de l’època: les cares del home pobre, del comerciant i del noble. Vam veure la sortida de la processó i corrents cap a l’hotel perquè fèiem tard per anar a sopar.
Dia 22.- Després d’esmorzar i carregar les maletes al bus, vam marxar direcció a Pantalica. L’autocar ens va deixar al començament de la vall dell’Anapo. Vam començar a caminar seguint l’antic traçat del ferrocarril i de vegades ens en desviàvem per apropar-nos a la cursa del riu, en el que unes magnífiques truites autòctones nedaven tranquil·lament. És un camí molt bonic i gens pesat, ple d’ombres i vegetació. En arribar a l’antiga estació, on va baixar el rei del tren molts anys enrere, vam començar a pujar per arribar dalt de l’altiplà on es troben les restes de Pantalica, (antiga Hybla), avui patrimoni de la UNESCO. Els darrers temps de Megara Hyblea van ser als voltants de l’any 668 aC. Unes quantes pedres marquen el que havia estat el palau del príncep. Era d’estructura megalítica i va ser construït entre els segles XII i XI aC. En aquest lloc anomenat Anaktoron, es creu que hi havia unes 5000 tombes. A les parets verticals de la vall s’hi podem veure uns forats rectangulars, en els quals segles després, s’hi van amagar els habitants fugint dels bàrbars i dels sarraïns. Aquest va ser l’únic dia que vam menjar els clàssics entrepans per dinar.
A la tarda vam arribar a Siracusa, lloc on ens esperava en Maurizio Roccuzzo de l’empresa Kalura per ensenyar-nos la riquesa arqueològica de la zona. Vam passar per les Latomies, pedrera de la que en l’època grega, es treia la pedra que necessitaven per a construir els edificis. Hi ha un teatre grec i un amfiteatre romà en molt bon estat de conservació. També vam entrar a la cavitat de l’Orella d’en Dionisio: un forat allargassat com si fos una orella d’ase gegant. El lloc servia d’aixopluc per als esclaus que treballaven a la pedrera i la història diu que, a causa de l’excel·lent sonoritat, Dionisio podia escoltar des de la part superior el que es parlava dins la cova i decidir a qui havia de matar per estar en desacord amb la seva manera de governar. Després vam passar a la península de l’Ortigia on l’estil barroc hi és força representat. A la Piazza del Duomo hi ha la Catedral, un magnífic edifici de gran alçària, amb unes boniques estàtues a la façana principal. Seguint els carrers fins vora el mar, es troba la font d’Aretusa amb aigua dolça que omple un estany on s’hi passegen ànecs, neden peixos i creixen unes curioses plantes de papir. Vam donar per acabada la jornada i cap a l’hotel per a refer les energies.
Dia 23.- Vam esmorzar i en Salvatore Marletta i el seu fill de l’empresa Marletta Trekking, ens esperaven per anar amb l’autocar cap el volcà Etna -3342 m.-. Va ser una agradable sorpresa veure aquella muntanya des de lluny en la qual hi predomina el color gris fosc, virat amb llenques blanques de neu. Ens vam dividir en dos grups: un grup va pujar fins l’alçada d’uns 2300 m a peu, lluitant contra un fort vent; l’altre grup, menys agosarat, va pujar fins a 2500 m d’alçada en un telefèric. En aquesta altitud, es podien agafar uns jeeps que et portaven fins a 2800 m el màxim permès, ja que es considera una muntanya perillosa a partir d’aquest nivell. Aquest és un volcà actiu i la seva activitat va començar fa uns 700000 anys. Va tenir la darrera erupció el 2007. El cràter principal té un diàmetre de 3,5 Km i amb el temps s’han anat formant nombrosos cràters menys importants. Vam deixar el volcà enrere i ens vam dirigir a la Casa di Pippinitto, una masia de turisme rural, en el bell mig d’uns camps de cítrics i altres arbres fruiters. Es tracta del que nosaltres diem “una casa de pagès”. La família que hi viu ens havia preparat truites amb diferents verdures, la tradicional pizza i una refrescant amanida de taronges. Les mandarines que ens van donar per postres encara eren al cistell perquè les acabaven de collir. Dinar a l’era, asseguts al sol i veient el mar al capdavall del camí, va ser un luxe inesperat. El vi i el licor de mandarina eren artesans, fets amb els productes de la casa. Una setmana en aquest lloc, reviscola al més ensopit.
Un altra vegada dalt del bus i direcció a Taormina, la ciutat més turística de les que hem visitat fins ara; actualment té uns 10000 habitants. Aquest territori ha estat un lloc de pas per a molts pobles i encara que fos per una temporada curta, durant l’època bizantina va ser la capital de l’illa. Vam entrar a la zona de vianants per la porta Messina i vam continuar pel Corso Umberto I, travessant dues arcades més. És un carrer ple de botigues per on s’havia de caminar esquivant a la gent. Té edificis que recorden el pas dels grecs, -el teatre, la joia arquitectònica de Taormina-, que més tard va ser utilitzat pels romans. El més bonic d’aquesta construcció és la seva situació; des de les seves grades es poden veure la badia de Naxos i el volcà Etna al fons. Els romans hi van deixar la seva petja: el fòrum i un odèon damunt dels quals s’hi van construir edificis posteriors. També vam poder veure altres estils d’arquitectura: la normanda, l’àrab, el gòtic català…
Cansats i amb ganes d’una bona dutxa, vam anar cap a l’hotel. Sopar l’habitual plat de bona pasta i a descansar.
Dia 24.- Vam fer les maletes per darrer cop, esmorzar, agafar el bus i cap a Catania, la segona ciutat més poblada de l’illa. Té uns 400000 habitants i per la seva situació sota el volcà, ha patit nombrosos desastres naturals que han destruït moltes vegades part de la ciutat. Acompanyats del fill d’en Salvatore Marletta vam visitar la Catedral, lloc on hi ha enterrat el famós compositor Massimo Vincenzo Bellini. Vam visitar un teatre romà situat al mig de la ciutat i que necessita una bona restauració. Ens vam passejar per la plaça del Duomo i vam poder retratar la font de l’elefant.
Al ser un dia festiu, el famós mercat tenia poques parades i pocs clients. Feia la seva patxoca veure els carnissers sota un tendal al mig del carrer, tallant i venent els seus productes als compradors.
Després d’una visita al Museu força interessant, ens vam instal·lar sota un pont, al costat d’uns jardins, perquè el temps amenaçava pluja. Allà, al costat d’una peixateria a l’aire lliure, el servei d’intendència ens va portar el darrer dinar. Hi havia un tipus de pizza i les conegudes boles d’arròs, però aquesta vegada amb forma de pera. Mentre estàvem dinant, va caure un xàfec que Déu n’hi do. Vam haver de córrer cap a l’autocar sota la pluja per anar cap a l’aeroport. Sense entrebancs al passar els controls, vam embarcar i volar cap a Barcelona amb la mateixa companyia. A l’arribada ens esperava el bus i una agradable sorpresa, la Virgi havia oblidat la seva motxilla dins de l’autocar i la va poder recuperar.
Vam arribar a Sabadell a l’hora prevista, un xic cansats però contents de tornar a casa i trobar-nos amb els nostres familiars.
No puc acabar aquest resum sense ressaltar la bona organització i predisposició de les persones de la UES, que van esmerçar moltes hores en buscar la informació necessària perquè aquest viatge fos un èxit. L’encert que van tenir en contractar l’agència Trinakria Tours i la bona coordinació que han demostrat. Només a tall d’exemple: entre els excursionistes hi havia una persona celíaca i no va tenir cap mena de problema amb la dieta; una altra persona va caure i es va fer mal al genoll i l’atenció que va rebre va ser totalment correcta.
Per molts anys puguem continuar tots plegats gaudint de viatges tan positius i bonics com aquesta visita a la bella i vella Sicília.
